Temps de rates, de Marc Moreno

Temps de rates, de Marc Moreno, obra guanyadora de la darrera edició (la vuitena) del Premi Crims de Tinta, és una novel·la del subsòl. No descobreixo res, ja ens ho palesa el títol. Les rates són animals del subsòl, com ho són els personatges d’aquesta història, habitants marginals d’un barri marginal de Barcelona. Es tracta de La Verneda, un lloc que l’autor coneix molt bé. Aquest és un dels encerts del llibre, l’evident aproximació al real.

El text és dur, duríssim, amarat d’un indefugible aire de fatalitat. Està construït a partir d’uns diàlegs àgils i punyents i d’una curiosa veu narrativa que ens explica la història: en Charly, un dels personatges. En realitat, però, aquest narrador amaga un omniscient clàssic, ja que ens explica la totalitat de les escenes sense haver participat en la majoria.    

No revelaré res del contingut, evidentment, però ens trobem davant d’una formulació on la trama, encara que aparentment no ho sembli, té un paper secundari. De fet, hi passen poques coses a la novel·la, i això que s'hi succeeixen una sèrie de moviments amb un ritme intens. És una proposta bàsica, esquemàtica, on el més important és el missatge que hi ha al darrere. Un missatge terrible. De desesperança, de violència, de misèria, de sofriment. La pobresa pertot. L’existència enfocada des d’un determinisme impossible (o quasi impossible) de superar.

Els personatges, almenys a mi, no m’han generat empatia, tot i que es trobin abocats a un destí terrible. Majoritàriament son rates. I les rates, per molt que siguin animalons de la cadena tròfica, fills de la natura com tots nosaltres, d’empatia en causen poca. L’Eloi, l’Andreu, en Mentens, la Jèssica, el pare de l’Eloi, el 23, els mossos corruptes, etcètera, etcètera. s’acomoden al subsòl amb una facilitat que fa esfereir. El delicte, la violència, el crim i l’autodestrucció són la seva única manera d’entendre la vida. Es belluguen en un macabre espai on no importa res, res ni ningú. Només la supervivència més essencial. Suposo que com passa amb les rates, si fa no fa.   

El final també s'esdevé  poc edificant, encara que estigui mig disfressat de happy end. D'altra banda, el registre lingüístic juga dins la novel·la un paper fonamental. Els diàlegs, com he comentat més amunt, resulten especialment brutals. Però també les parts descriptives, on la veu narrativa indaga amb profunditat en la vàcua i amoral interioritat dels personatges. Temps de rates és una novel·la negra, molt negra, negríssima. I, de tan negra, arriba a fer mal. 

Nota: El pròxim dijous dia 2 acompanyaré l'autor en la presentació de la novel·la. A la Central del Raval, 19.00 hores. Espero que hi vingueu.